Fer les amèriques
Fer les Amèriques
Qui ha fet Sant Pol?
Personatges 1
INTRODUCCIÓ
Després que Carles III autoritzés l’any 1778 el lliure comerç català amb Amèrica, molts joves varen abandonar la pobresa de les costes catalanes a la recerca de fortuna a l’altra banda de l’Atlàntic.
El Maresme, per la decadència de les seves drassanes, va ésser una de les principals zones de sortida d’aquesta emigració, que es va incrementar durant els primers anys del segle XIX,i va veure partir molts dels seus homes per la necessitat de subsistir i amb el somni de fer diners en terres caribenyes, quan, en molts casos, encara no havien complert els quinze anys.
La mayoría vinieron a Cuba buscando nuevos horizontes o huyendo del servicio militar, la represión o la guerra.
Una bona part es va dedicar a la venda de queviures i begudes a l’illa de Cuba; per això els establiments alimentaris, denominats aquí «ultramarins», allà s’anomenen «El Catalán».
Els més afortunats aconseguiren crear empreses de renom, algunes de les quals avui encara perduren,com la fàbrica de tabacs Partagàs, fundada el 1845 a Cuba per l’arenyenc Jaume Partagàs, i molts d’altres que no es van conformar en viure de renda o tenir una bona posició social i l’avarícia els va empènyer a dedicar-se a negocis, molt lucratius però gens ètics, com el tràfic d’esclaus i acumularen importants capitals.
Els americanos o indians, tal com se’ls coneix, eren immigrants que, des de finals del segle XVIII fins a principis del segle XX, havien creuat l’Atlàntic per arribar a Amèrica perseguint un somni: fer fortuna i tornar a Catalunya amb un intèrval de temps el més curt posible (entre 15 i 30 anys). No tots, però ho van aconseguir i van sortir victoriosos de l’aventura ultramarina, alguns es van quedar pel camí.
Només entre 1800 i 1835 arriben a Cuba més de dos mil catalans.
El 1840 les famílies catalanes creen la “Societat de Beneficiència dels Naturals de Catalunya”, entitat que ajudava a la repatriació dels catalans que no feien fortuna . A l´illa es publicaven moltes publicacions en català i els catalans controlaven més de la meitat del comerç de l´illa.
Personatges proteccionistes en els seus negocis però també filantròps i grans mecenes impulsors de la transformació urbana, econòmica, social i cultural que deixen empremta tant a les ciutats on van com a les que tornen.
El seu llegat encara és viu entre nosaltres: en l’arquitectura colonial d’edificis públics i privats, en l’urbanisme en la xarxa ferroviària, en el moviment associacionista recreatiu, en la tradició teatral, i fins i tot en certes peces de vestir.
La nostàlgia i el desig de demostrar als seus conciutadans d’origen que havien triomfat van fer que, la majoria, després d’haver fet els cinquanta anys, retornés a les seves poblacions natals.
Així va sorgir la figura de l’«americanu», prototipus de l’ascens social, del nou ric o del «self made man».
Alguns, de retorn, varen invertir en indústries, varen impulsar la construcció del ferrocarril o varen incidir en la reordenació urbanística de pobles i ciutats.
Altres, una gran part, després de la tornada, només varen pensar a edificar importants mansions, i a descansar ; la seva vida va limitar-se a deixar passar el temps i gaudir dels guanys que havien fet, tot exhibint grans rellotges amb cadenes d’or, lloros tropicals, criades mulates i pintoresques vestimentes.
No obstant això, tots ells ens varen deixar una important herència, la seva arquitectura. Més concretament, una bona part del paisatge urbà actual del Maresme es deu a inversions, donacions o propostes dels qui «van fer les Amèriques». Les cases que varen edificar, molles vegades dissenyades per ells mateixos amb grandiositat i voluntat d’ostentació, van trencar la monotonia i la pobresa constructiva que imperava a mitjan segle XIX a la comarca. Eren un cant a l’enyorança i a l’exotisme, amb les parets plenes de motius caribenys, amb relleus de terracota que al·ludien al comerç colonial, amb patis farcits de plantes tropicals, i amb canyes de bambú, magnòlies i palmeres als jardins. Avui el record dels «americanus» perdura encara en aquestes singulars edificacions, i molt especialment en les construïdes amb finalitat benèfica, costejades pels més rics,
Les havaneres, la nostàlgia feta música i, conegudes amb el nom d’americanes fins als anys seixanta del segle XX, són l’expressió musical del sentiment d’enyorança de l’indià per tot el que ha viscut i ha deixat a les Antilles.
Musicalment són la versió antillana de la contradansa europea. La màxima esplendor de les havaneres va ser a principis del segle XX de la mà de músics cultes com Isaac Albéniz, Xavier Montsalvatge, Maurice Ravel i George Bizet.
Després van caure en l’oblit fins que Josep Lluís Ortega Monasterio, autor de la cançó “El meu avi” va promoure l’any 1966 les conegudes cantades d’havaneres de Calella de Palafrugell.
La mongeta del ganxet posseeix unes característiques diferencials com són la forma plana i corbada, es pensa que va arribar a Catalunya de la mà dels indians i des del Maresme es va estendre per tot el litoral.
La bandera
PERSONTGES
Miquel Viada i Bunyol: 1789-1848: l’home, l’indià i el promotor del tren de Barcelona a Mataró.
Josep Xifré i Casas (1777-1856), fill d’Arenys de Mar, industrial, navilier, comerciant, banquer i benefactor, com diu un dels seus biògrafs, va fer l’Amèrica i tornà enriquit. Va ésser el català més adinerat del seu temps i , en morir, va deixar béns per valor d’uns trenta milions de pessetes or, equivalents a uns sis milions d’euros.
A la seva vila natal hi va fer construir un hospital, que donà al poble d’Arenys de Mar. Avui és conegut com l’Hospital Xifré o el Xifré.
El llegat dels indians a la literatura catalana Mossen Cinto Verdaguer hagués escrit l’Atlàntida si Antonio López, no l’hagués fet sacerdot del transatlàntic de la seva companyia naviliera?
Narcís Oller hagués escrit La Febre d’Or si no s’hagués inspirat amb la vida de Francesc Gumà i Ferran, per crear el personatge de Gil Foix? Tindríem noucentisme literari sense Eugeni d’Ors?
Esta antigua manera de tomar el ron, enla que se hace arder combinado con azúcar, canela y cáscaras de limón viene de la tradición marinera entre Cuba y Cataluña. Como era habitual, se acompañará con el canto de Habaneras.
Hoy día, los catalanes en Cuba “son una especie en extinción”.
Tan reducidas cifras contrastan con los millares que hubo hasta el primer tercio del siglo XX.
El Modernismo de finales del XIX y principios del XX tuvo una fuerte incidencia en Cataluña, reconociéndose en un estilo particular: el Modernismo catalán, muy presente en la arquitectura y las artes decorativas. Este mismo movimiento artístico estuvo presente en Ultramar a través de los catalanes llegados al Caribe, que lo explotaron en sus casas, ciudades, e incluso, cementerios. Espacios de descanso
como el Cementerio Colón de La Habana son un ejemplo, ya que las esculturas de algunos panteones tienen la misma autoría que las que se conservan en el Cementerio de Montjuïc de Barcelona. Lo mismo ocurre con el barrio y los edificios del Vedado, que recuerdan la estructura urbanística y las casas o antiguos palacios del Eixample
barcelonés.
Coneixement del medi proper
Fer fortuna a l’altre costat
PER A SABER-NE MÉS:
Bibliografia
RAURELL i VIVES, Dídac: L’Avi Vila.Pintor. Ajuntament de Sant Pol de Mar,1998.
PONS i GURI, Josep Maria: Estudi de Pilots.Edicions Curial. Barcelona, 1993.
POMÉS i CODINA, Jordi i SÀIZ i XIQUÉS,Carles : Joaquim Pou i Mas. Dinamisme i Ambició. Publicacions de l´Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d’Or. Barcelona,2000.
RODRÍGUEZ SURIÑACH, Jaume : Historia y Leyendas de San Pol de Mar. Imprenta Minerva. Barcelona, 1977.
MARTÍ i VALLS, JAUME: Records Santpolencs. Antoni Martí i Monteys. Sant Pol de Mar, 1989.
RODRÍGUEZ i SURIÑACH, Jaime : Estampas de Sant Pol de Mar. Edició Autor. Sant Pol de Mar,1982.
PLA i MARCO, Ramon: Imatges i Records de Sant Pol de Mar. Barcelona, 2002.
Publicacions periòdiques
Revista El Rellotge.
Revista L’Ocell
El Nou Santpolenc
L´Ideal
Aquest material pretén donar a conèixer aspectes del medi proper de Sant Pol de Mar i pot ésser reproduït per qualsevol mitjà sempre que s’indiqui autoria i procedència.
ã CEIP SANT PAU
C/Camp Balmanya, s/n
Sant Pol de Mar
Autor : Xavier Roca i Rosell
